GENT DE SANT VICENÇ


Les persones que apareixen en aquesta pàgina estan ordenades alfabèticament, pel seu cognom.

Bosch i Tarrés, Josep
  Nascut a Calders, l'any 1.920 es va traslladar, amb tota la seva família, a Sant Vicenç de Castellet.
  Els seus pares, les seves germanes, Teresina i Adelaida, i ell amb la seva dona i els seus fills, Miquel, Pere i Enric es van instal·lar al número 27 del carrer Maria Gimferrer. Vivien a la planta baixa i al primer pis.
  L'any 1.921, en Josep Bosch, sastre de professió, va muntar una sastreria als baixos i aviat es va fer popular per la seva simpatia i la seva feina. Segons explica Miquel Vila, "vestia persones de totes condicions socials i polítiques i era un home assenyat i molt treballador, però també molt senyorívol".
  Era molt aficionat al futbol, al cinema i a la bona música. Tenia el costum d'anar al bar a fer un cafè després de dinar i de sopar. Allí la feia petar amb els seus amics i coneguts.
  Des que va arribar al poble, anava sovint al Centre d'Esports de Sant Vicenç propietat de Manuel Baró. Va arribar a ostentar el càrrec de vicepresident de la junta del Centre. La majoria dels seus socis eren persones d'ideologia dretana. Les tendències polítiques de Josep Bosch, en aquella època, eren (segons Miquel Vila) liberals, més aviat amb tendència conservadora.
  Després de la dictadura de Primo de Rivera, igual que molts intel·lectuals i polítics del moment, es decantà de ple al camp republicà.
  Va ser el primer batlle republicà del nostre poble. Càrrec que va desenvolupar fins l'any 1.934.
  L'any 1.931 l'Ajuntament que ell presidia va adquirir l'edicifi on hi havia el bar Esportiu de l'actual plaça de l'Ajuntament, per a ubicar-hi la Casa Consistorial.
  Tenia previstes força millores per al poble, com ara la construcció d'una piscina, la pavimentació, l'enllumenat públic, noves clavegueres... però era una mala època per a les inversions. Hi havia un fort dèficit i els ingressos municipals eren molt minsos.
  Segons explica la gent va ser un bon batlle, tot i que no agradés al sector més conservador del poble. Acostumava a escoltar tothom, buscava ajut per als malalts i fins i tot havia ajudat econòmicament, de la seva pròpia butxaca, alguna família del poble. També intentava buscar solucions en problemes entre les diferents entitats del poble.
  Un grup de futbolistes de la localitat van fundar la Penya Bosch, en honor seu.
  Es va afiliar a Esquerra Republicana. Formava part de la societat de l'Ateneu. Aquesta societat també es va incorporar l'any 1.933 al partit.
  Tot plegat va fer que acabés enemistant-se políticament amb els membres de la Lliga.
  El dia 6 d'octubre de 1.934 hi ha una revolta a tot Catalunya per protestar contra la involució conservadora del règim republicà estatal. Hi ha una vaga general i cap a les 8 del vespre el President Companys proclama l'Estat Català.
  A conseqüència d'aquells fets, molta gent va ser empresonada, entre ells, en Josep Bosch.   Però al 1.936, guanyant les eleccions el Front Popular, és elegit com a batlle del poble per segona vegada. El va substituir l'any següent, ja en plena guerra civil, en Josep Llerins i Escuder. 
  Durant la guerra es manifestà en desacord amb la situació creada per alguns partits  i per organitzacions com ara el Comitè Antifeixista. Estava en contra del nombre creixent d'assassinats que al poble, igual que arreu de l'Estat, s'estaven produint amb l'excusa d'afeblir el franquisme. Seguia confiant en Companys i en Azaña i en alguns dels seus companys d'Esquerra Republicana, però dissentia dels extremistes que usaven la por i la violència gratuïta per aconseguir els seus objectius.
  En la guerra va perdre el seu fill Miquel, que era comissari polític.
  A les acaballes de la guerra, al gener de 1.939, com molts altres catalans i republicans de tot l'estat espanyol, es va exiliar. I com molts d'altres va haver de passar pels camps de refugiats (autèntics camps de concentració) i, després, per l'ocupació alemanya.
  Si no s'hagués exiliat, en guanyar les tropes franquistes, l'haguessin condemnat a mort igual que van fer amb el seu col·lega local Jaume Besora i Pasquina.
  En Josep Bosch finalment es va poder instal·lar, de nou com a sastre, en la localitat de Tennes (Bretanya francesa) amb la seva dona.
  El 13 de febrer de 1.947, als 58 anys, va morir de tuberculosi a l'Hospital de Pontchaillon de Tennes.

  Recull d'unes paraules de Miquel Vila i Villamayor en un acte d'Esquerra Republicana del poble: 

  "Josep Bosch fou membre destacat de l'Esquerra Republicana de Catalunya, no obstant, a l'Ajuntament, com a alcalde, era home que obrava en conseqüència, sense mires partidistes; s'interessava per les coses del poble, tant materials com humanes, car més d'una vegada havia socorregut metàl·licament alguna família necessitada i havia fet tràmists per a ingressar algun malalt al'hospital. Però el caciquisme secular dels pobles, manejat per senyors sense moral i sense escrúpols, des de llur despatx, per sota mà, impedien tota bona marxa en el mandat de Josep Bosch. En honor a la veritat, haig de consignar que a alguns dels partidaris de Josep Bosch els mancava idoneïtat política i bona disposició personal. Ell, això ho sabia i sabia que no podia aconsellar-se i posar confiança en certs confrares dels que en tot moment l'envoltaren"....

Calsina i Padró, Joan
  Figura polèmica, al nostre poble, per a uns va ser un cacic i per a d'altres un home bo i generós.
  Intentarem ser el més objectius possibles.
  Va néixer l'any 1.859. Era el propietari del mas de Sant Joan de Baix (c/ Doctor Tries, 9) i de molts terrenys de la nostra població.
  Casat amb Rosa Gros i Vila, van tenir tres fills, en Josep, en Pere i na Teresa.
  Va ser un gran aficionat a la cacera, sobretot la del senglar.
  L'any 1.985, essent Jutge de Pau, va haver d'intervenir en l'assassinat de Josep Fitó, mosso de Ca l'Oliaire.
  Va ser alcalde del poble en dues legislatures. La primera coincidí amb els fets de la Setmana Tràgica. En aquell moment va haver de prendre mesures dràstiques.
  L'any 1.910 va cedir un habitacle a casa seva per a ubicar una escola per als nens, poc més tard, en cedí un altre per a les nenes.
  L'any 1.911 va tornar a ser elegit com a alcalde, lloc que ocupà durant dos anys.
  L'any 1.913, essent alcalde Albert Armengol, i ocupant el lloc de tinent d'alcalde en Joan Calsina, es van iniciar els tràmits per a la construcció del pont sobre el riu Llobregat.
  L'any 1.918 Joan Calsina, Miquel Vives, Maria Gimferrer i Francesca Playà, van fer donació dels terrenys per a poder edificar el pont.
  L'any 1.919 una delegació de veïns del poble:



l'alcalde, Àngel Vila i Llonch
Enric Callís
Josep Moll
Joan Puig
el secretari, Pere Canal
Josep Calsina

van anar a Madrid per a gestionar la construcció del pont. Indica Miquel Vila que ells mateixos es pagaren les despeses del viatge.



  L'any 1.920 feu donació dels terrenys de la llavors plaça Nova i va pagar les despeses de la font i del basament per a l'estàtua de Clavé. A proposta de la Societat Coral l'Estrella, la plaça va passar a ser, des del 2 de maig d'aquell any, la plaça Clavé.
  L'any 1.921 va deixar, sense cobrar cap mena de lloguer, els terrenys del davant de casa seva per a destinar-los a camp de futbol. Quan el club va passar a dependre de l'Ateneu, la comissió es va encarregar d'aplanar el camp i de envoltar-lo amb una tanca de fusta.
  A la mort de Joan Calsina, el 2 de febrer de 1.923, la seva família es va fer càrrec de les seves últimes voluntats. El projecte de les Escoles Graduades ja estava enllestit i la família va donar al municipi els 1.532 metres quadrats on es van ubicar les Escoles (ja enderrocades) que es van inaugurar l'any 1.927.
  Més o menys per aquelles dates es va posar el nom de Joan Calsina a l'actual carrer Berguedà.

  En començar la guerra civil, l'any 1.936, la família Calsina es va anar a refugiar a Barcelona per por a les actuacions revolucionàries del moment.

Canadell i Balsells, Marià
  En Marià Canadell va néixer l'any 1.904 al carrer Sant Joan número 3, de Sant Vicenç i va morir als 44 anys.
  Va anar a les escoles públiques del poble amb el mestre Domènec Roca i Quintana. Heus aquí una imatge de la classe del Marià, que és al grup dels més menuts, amb el seu mestre.
  Des de ben jove va treballar com a filador a la fàbrica de Cal Soler, però des de ben jove va començar a practicar la que seria la seva gran afició: la fotografia.
  En Marià va ser el primer fotògraf del poble. En aquella època i al poble era molt difícil poder viure d'aquesta feina, així que s'hi dedicava en les seves estones de lleure.





  Els seus pares, quan ell era petit, es van traslladar al viure al carrer Gran, número 73. Un cop feta la casa, en van edificar una altra al costat, al número 71 i s'hi van instal·lar, posant a lloguer els pisos de l'edifici del número 73. En la imatge podem veure els dos edificis en aquella època.
  Quan en Marià es va casar, es va tornar a instal·lar al número 73.


  Actualment, la seva filla, Mercè Canadell i Forest i el marit d'aquesta, Llorens Niño, viuen al primer pis de l'edifici del numero 73.  





  Va retratar els esdeveniments més importants del nostre poble. A ell li devem fotografies com les de Cal Castaño, el pont després de ser dinamitat, la riuada de 1.942...
  
  També retratava els nuvis, les comunions, 
festes majors...
  A la imatge, la Núria i l'Antoni Ribalta i Aguado
(de Cal Conillet). Fotografia realitzada per en Marià Canadell.


  És a dir que, poc a poc, va anar recopilant tota la història d'una època del poble.
  Algunes de les seves fotografies s'han salvat perquè gent, com en Miquel Vila, es va interessar a recollir-les i publicar-les o fer-ne còpies, les altres (capses i capses plenes de fotografies) es van perdre després d'unes obres que es van fer a casa seva.
  És un fet molt lamentable perquè aquell munt de fotografies eren d'una vàlua incomparable.

Morera i Junyent, Quirí
 Va néixer el 1.913 a Fonollosa, però de ben petit va venir a viure a Sant Vicenç amb els seus pares i la seva germana.
  Va treballar al tèxtil, a Cal Soler, però va aprendre l'ofici de barber i s'hi dedicava els caps de setmana.
  Molt amic de Miquel Vila i Villamayor de qui va ser veí durant molts anys.
  Molt bo en les matemàtiques i en el dibuix, gaudia també d'una bona capacitat per a la narrativa i la poesia, publicant sovint en els periòdics locals "El Vicentí" i "Castellet".
  Fins i tot havia escrit algunes obres de teatre que van quedar inèdites.
  Va pertànyer al grup artístic de l'Ateneu on va representar algun treball escrit per ell mateix.
  Molt amic d'un tal Luch (que morí en la guerra) representaven en públic paròdies d'Stant Laurel i Oliver Hardy, amb força èxit.


  









  Es va casar amb la santvicentina Teresa Gimferrer i van tenir un fill.
  Després de la guerra va treballar a la fàbrica Avià S.A. i amb el seu amic, el senyor Muñoz, van obrir una petita acadèmia al domicili del Quirí, al carrer Montserrat.
  L'any 1.950 li va sortir una plaça a Màlaga on es va traslladar amb la seva família, però enyorat de la seva terra, al cap d'uns anys es va instal·lar a Calella on treballava de de director a l'empresa Llobet-Guri, S.A.
 I va seguir escrivint i dibuixant.
  
Als programes de festes i al llibre de Sant Vicenç hi podem trobar dibuixos seus.
  En arribar a les meves mans el llegat de Miquel Vila, em vaig trobar amb la grata sorpresa de poder descobrir aquest senyor que, sense cap dubte, deuria d'haver estat tot un personatge. Amb un fi sentit de l'humor i força enginyós, mantenia periòdica correspondència amb els seu bon amic i aquest va anar guardant cartes, dibuixos i jeroglífics.


Pejoan i Sanmartí, Bernat
  En Miquel Vila i Villamayor va estar fent una recerca  molt intensa per a trobar informació sobre aquest personatge. Fou però ben infructuós. Resulta que al registre civil del poble només hi ha informació a partir de l'any 1.871 i els registres de baptisme de l'església van ser cremats durant la guerra civil; així doncs, en Miquel es va passejar pels registres civils de dotze zones administratives per a poder trobar, com a mínim, el certificat de defunció. Sembla ser que va morir l'any 1.926, als 62 anys, a la ciutat de Barcelona.
  En Bernat Pejoan va nèixer a Sant Vicenç de Castell l'any 1.864. Va marxar a Barcelona per a estudiar arquitectura i es va llicenciar l'any 1.889.
  És un dels representants més destacats del modernisme català i va treballar amb d'altres coneguts artistes modernistes de l'època.
  De la mà de l'arquitecte Elies Rogent es va introduir en l'ofici.
  L'any 1.888, abans d'acabar la seva carrera, ja va treballa en les obres de reconstrucció del monestir de Ripoll sota les ordres d'Elies Rogent.
  Aquell mateix any també va intervenir en l'Exposició Universal de Barcelona.
  Podem trobar obres seves arreu de l'Estat espanyol.
  A Catalunya cal destacar el seu treball a:

MANRESA
Casa Padró Riera, al Passeig Pere III, 38 (1.918)
Les cases Leandre i J. Victori, a la Plaça de Cots, 10-11 
La casa de Francesca Sanfeliu.
La reforma de l'església de Sant Francesc.
Escultura de Josep Anselm Clavé (Plaça Clavé)
El panteó de Baltasar Portabella i Argullol.
El convent de les Saleses.

SANT VICENÇ DE CASTELLET:
Monument a Anselm Clavé, carrer Secretari Canal.
(Pejoan feu el disseny i l'escultor Josep A. Andreu, conegut com "Borges",
esculpí l'escultura.

SABADELL:
 L'escola del Carme. (1.905)


BARCELONA:
Casa Adela Sabadell, plaça Tetuan, 8 (1.907)






Casa Enric Illa Carreras, Tapioles, 47 (1.910)





Torre Magnesio Puertos (Mon repòs) Mont d'Orsà, 21 (1.989)



BLANES:
Reforma de l'Hospital i capella de Sant Jaume (1.911 - 1.924)


Rosell Sendrós, Jaumes  (l'Esquilet)
  El pare de Jaume Sendrós treballava a Terrassa en una vaqueria, tenia cura d'un terreny de cultiu i feia d'esquilador. A Terrassa van néixer en Jaume i els seus tres germans (dues noies i un noi).
  Quan només feia dos dies que havia nascut, la família es va traslladar a Sant Vicenç i, comenta en Jaume en una entrevista a "El Breny", que desconeixia el motiu.
  Es van instal·lar en un pis del passeig Balet (actual passeig Francesc Macià) i el pare es va posar a treballar de pagès i "d'esquilet".
  Com que encara no hi havia massa transport motoritzat, al poble la gent tenia bestiar per a desplaçar-se. És per això que al pare del Jaume no li mancava pas feina. Recorda en Jaume que fins i tot venia gent de les rodalies perquè els esquilessin els animals.
  Va estudiar primer a les Escoles velles i després a l'antecessora de l'Acadèmia Montserrat (possiblement l'escola dels frares). Estudiar no li agradava ni poc, ni massa. El que sí li agradava era cantar. Mai va fer estudis de cant, però es passava el dia cantant davant de qui el volgués escoltar.
  En Jaume va aprendre l'ofici d'esquilador als 12 anys i va començar a treballar amb el pare, fins i tot quan no hi era son pare, feia ell tot sol la feina. Per això, un cop mort el pare (veure apartat de la guerra civil), en Jaume va seguir fent l'ofici. Però van començar a aparèixer els cotxes, els tractors... La feina va minva tant, que va haver de deixar l'ofici. 
  Llavors va començar a treballar de picapedrer.
  Però a més de la feina, en Jaume anava a cantar en festes majors, en teatres...
  Es va casar i se'n va anar a viure al Passeig Pau Casals, número 39. Va tenir dos fills, un nen i una nena.
  Va actuar a Radio Barcelona, a Radio Terrassa i a força festes majors de diferents pobles de la comarca. A Sant Vicenç va cantar al Coro, acompanyat al piano per en Pere Canal (imatge adjunta) i en diferents festes del poble de les moltes que es muntaven als anys cinquanta.
  Tenia molt renom en aquells anys i era molt popular al nostre poble.
  La seva cançó preferida, reconeixia en Jaume, que era "Rosó", però també acostumava a cantar d'altres com "El Huesped del Sevillano", "Marina", "L'Emigrant","La Moreneta", "La taverna d'en Mallol", "Per tu ploro", "Ets la meva vida", "Rigoletto"...
  L'any 1.962, a causa de la riuada tan forta que hi va haver, el seu germà, la dona d'aquest i les dues filles van morir ofegats.
  Amb els anys, la feina de les canteres va començar a minvar i en Jaume, als 51 anys es va posar a treballar a la benzinera de Sant Jordi, prop de "Els Condals".
  Només cantava a casa seva, a casa d'alguns veïns o, esporàdicament, en algun casament.
  Es va aficionar a treballar la pedra i el marbre en les seves estones d'oci i elaborava plaques commemoratives, escuts de futbol, imatges de verges i algunes làpides. Les làpides del seu pare i del seu germà les va fer ell.
  
Torres, Marina
 Marina Torres, coneguda actriu, va néixer al nostre poble.
  La mare barcelonina i el pare de Castellgalí es van instal·lar al poble on ell treballava al tèxtil.
  La parella va tenir 3 nenes, la més gra, la Marina.
  Entrevistada per en Quirí Morera l'any 1.955 en un article que es publicava al periòdic EL CASTELLET (num. 124-125) l'actriu explicava els bons records que tenia del nostre poble i de la seva estada a l'Escola Pública.
  Al cap de 8 o 10 anys d'haver arribat, el pare va morir i la mare se'n va tornar cap a Barcelona, amb la seva família.
  En arribar a Barcelona, va entrar a estudiar a una escola de monges i va començar a desenvolupar les seves dots artístiques.
  De petita va començar com a model del pintor simbolista barceloní Joan Brull. Després va treballar amb d'altres pintors, però amb qui posà més temps fou amb en Ricard Urgell.
  Com a actriu va iniciar-se, amb la seva germana Francesca, en la companyia "Casa Verdaguer", representant obres d'escriptors com ara Àngel Guimerà.
  Explicava Marina Torres que, tot i agradar-li molt la seva feina, la vida d'una actriu era molt dura a causa dels assajos, les esbroncades dels directors, les jornades sense horaris,els menjars i hotels de tota mena, sempre amb la bossa a punt i viatjant tant per l'Estat, com per l'estranger. Diu que sempre havia d'anar amb un carregament de somnífers i de tranquil·litzants i que enyorava la pau de casa seva.
  Com que no tenia massa temps, venia molt de tant en tant per a visitar els parents de Sant Vicenç. Fins i tot recorda que en la filmació de la pel·lícula "La Marieta de l'ull viu", que es rodava a Montserrat, la van fer pujar al cotxe just acabat el rodatge, sense donar-li temps  per a visitar el poble.
  Al 1.923, per motius laborals, va fer algunes estades a Madrid i a l'any següent, al 1.924 quan va morir en Ricard Urgell, va decidir fixar la seva residència en aquesta ciutat.
  A Madrid va treballar per la casa PALLADIUM FOX dedicant-se de ple al cinema amb gran èxit en pel·lícules com "La hija del corregidor", "Gigantes y cabezudos", "La sobrina del cura", "Don Quijote de la Mancha", "Luís Candelas", "Agustina de Aragón", "El martirio de vivir" i moltes altres.
  En aquell temps, aquesta feina estava molt mal pagada. Les pel·lícules que es feien a l'Estat espanyol havien de competir amb les que contínuament arribaven dels Estats Units. Les grans actrius d'aquí, durant els anys vint cobraven unes 4.000 pessetes per pel·lícula.
  Com a anècdota, explicava l'actriu, que en una filmació on havia de caure defallida, ho feu tan bé que l'operador va parar de filmar per anar a socorre-la.
  En arribar el cinema sonor, alguns directors la van rebutjar pel seu marcat accent català. La Marina, per a desmentir aquelles afirmacions es va dedicar a fer doblatges.
  Al 1.934 es va casar, suspenent momentàniament la seva carrera, però a petició de la "Palladium" va acceptar  alguns papers en curt-metratges com "Bambú", "Lola se va a los puertos", "Goyesca", "Locura de amor", "Currito de la cruz", "Servicio del amor"...
  També va treballar algunes setmanes en el "Fono Artístico", però ho deixà perquè eren moltes hores.
  Va aparèixer en diferents revistes cinematogràfiques i aquí, al poble, es van poder veure algunes de les seves pel·lícules als cinemes Rambla, Ateneu i l'empresa Pinyot.
  Acaba l'article en Quirí Morera, comentant que li havien arribat notícies que la Marina Torres va aparèixer morta a la piscina de la seva bona amiga Imperio Argentina (sembla que va ser tot un misteri). 
  
Vila i Villamayor, Miquel
  Miquel Vila i Villamayor va nàixer a Sant Vicenç de Castellet el dia 14 de maig del 1914 i morí el dia 5 de febrer del 2.005.
  Fill d'Hermínia i de Marcelí, va quedar orfe de pare de petit. La mare es va tornar a casar i en Miquel aprengué del seu padrastre l'ofici de barber al qual es va dedicar la major part de la seva vida.

  El seu avi, en Faustí Villamayor i Sarasa fou l'assistent personal del General Prim. En Faustí va néixer a Ayerbe (Osca), la seva mare treballava amb la família del General Prim i possiblement per aquest motiu el fill també hi va entrar a treballar. Cap a finals del segle XIX va venir a viure al nostre poble, on morí l'any 1928, als 85 anys d'edat.





  En Miquel, republicà, catalanista, afiliat al sindicat, membre del Centre Excursionista... En acabar la guerra civil, el 10 d'agost de 1.939 va rebre una carta de l'Ajuntament convocant-lo per a parlar sobre el monument als màrtirs que volien erigir al poble.
  Era un excusa, Fou empresonat i enviat a Ceuta, a un camp de concentració (batallón disciplinario, en deien) on es tractava d'adreçar les persones ideològicament "desorientades". Allí hi va romandre tot un any.



  
  Casat l'any 1942 a Els Hostalets de Pierola amb Maria Rosa Seuba Ventura, filla d'aquella població, va viure tota la seva vida al poble. Per problemes laborals va haver de tancar la barberia i entrar al tèxtil. Va treballar a la Fàbrica del Burés, de Castellbell i el Vilar, igual que la seva dona.


  
  En Miquel Vila va destacar considerablement per la seva estima al nostre poble i per la seva fèrria voluntat de recollir i donar a conèixer la seva història. Des de ben jove (als 15 0 16 anys) va començar a publicar escrits sobre la història del poble en publicacions com EL CASTELLET L'any 1.953 va editar el seu primer llibre sobre el poble i les seves contrades (llibre que va dedicar al seu fill Jordi, nascut el 6 de febrer del  1.945). A partir de l'aparició de la revista EL BRENY, es va convertir en un dels seus fidels col·laboradors.
  De la seva labor de "formigueta" recollint informació sobre fets, llocs i personatges del poble, a part dels qui vam tenir la sort de conèixer-lo, en tenim constància gràcies a la correspondència que encara es conserva entre els seus documents.
  Amb la major naturalitat es va cartejar amb personatges de l'època: arquitectes com en Puig i Cadafalch, amb l'advocat i historiador Xavier Sitjas, amb l'historiador Joquim Sarret i Arbós, amb alcaldes... Fins i tot hi ha una carta de resposta de l'Enric Borràs a qui en Miquel Vila havia convidat a venir a actuar a la nostra població.

  Un home inquiet, que gaudia parlant amb la gent, gràcies a qui el nostre poble ha pogut recopilar molta informació de la seva història. El seu treball com a cronista és d'una important vàlua. Tant és així que, després de publicar amb en Pere Canal l'únic llibre que hi ha sobre la història de Sant Vicenç de Castellet, va ser guardonat amb diferents homenatges.

  

  Jo vaig tenir la gran sort de conèixer-lo quan vaig arribar a Sant Vicenç. Necessitava informació sobre la història del poble per poder treballar amb els nanos de l'escola i, per referències, vaig anar a parar a casa seva. Ho comento per deixar constància de la seva bona predisposició i del seu entusiasme. Van ser moltes hores al despatx de casa seva, mostrant-me fotografies, retalls d'escrits, fòssils... acompanyats d'un munt d'explicacions de fets i d'anècdotes. Va posar a la meva disposició, sense cap mena d'inconvenient, tot el material de què disposava per tal que es pogués difondre a l'escola i la canalla anés descobrint i estimant el seu poble i la seva cultura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada