LA GUERRA CIVIL

1. ASSASSINATS DE LA GUERRA
2. LA VIDA AL POBLE
3. ELS PONTONERS 
4. CONFISCACIONS
5. EL PONT DE SANT VICENÇ 
6. L'ENTRADA DE LES TROPES FRANQUISTES
7. ALTRES

1. ASSASSINATS DE LA GUERRA 
  En totes les guerres hi ha morts d'un i altre bàndol. Cap mort pot ser justificada. Però després de la guerra civil, durant el temps del franquisme, es va seguir assassinant sota els vist-i-plau del govern.

Manresa. Els morts a la rereguarda republicana (1936-1939)

Pere Gasol i Pujol

 El cop d’estat militar, i l’esclat de la Guerra Civil i de la situació revolucionària consegüent, van fer possibles una violenta repressió que va afectar els sectors polítics i socials considerats d’alguna manera com a implicats en la insurrecció militar o enemics de la República.

  El control de la situació va passar a les organitzacions obreres que havien aconseguit armar-se per tal de lluitar contra els militars insurrectes. Un cop derrotats aquests, van aprofitar per aplicar allò que feia tant de temps esperaven: la revolució social.

  El mateix 19 de juliol començaren els atacs i la destrucció d’esglésies i d’edificis religiosos. Però aquestes destruccions no van afectar només els béns, sinó també les persones. Al llarg de tot el conflicte, però sobretot durant els tres primers mesos, hi va haver nombrosos assassinats de persones considerades contràries al nou règim revolucionari (eclesiàstics, propietaris, persones d’ideologia dretana, dirigents empresarials, encarregats i majordoms de fàbriques i negocis –acusats d’estar al servei de l’amo i en contra de la classe treballadora, militars i policies...). Segons els historiadors Josep M. Solé i Joan Villarroya, 8.360 persones van ser assassinades a Catalunya durant el període 1936-39, víctimes d’aquesta sagnant repressió. A conseqüència d’aquests fets molts ciutadans catalans hagueren de marxar; alguns d’ells acabaren lluitant en el bàndol franquista.

  La Generalitat, totalment superada pels esdeveniments revolucionaris, va intentar salvar el màxim nombre de persones amenaçades de mort, i tots els edificis religiosos que va poder, alguns de gran valor històric (les catedrals de Barcelona, Girona, Tarragona, o els monestirs de Montserrat i Poblet).

  Ara bé, el govern català no va pas poder aturar la rauxa destructiva d'aquelles primeres setmanes de la guerra: l'estament eclesiàstic és el que va resultar més perjudicat, amb gairebé 2.500 víctimes mortals. Moltes persones van patir represàlies pel simple fet de ser catòliques i, com a conseqüència d'aquesta fúria anticlerical, l'activitat religiosa va ser prohibida durant tota la guerra.

Terror de l'estiu del 1.936

..."Res no va impedir, doncs, l’acció de grups d’homes armats que, dalt de cotxes requisats (els tristament cèlebres “autos de la mort”, també coneguts per “cotxes fantasmes”), solien emportar-se’n, sobretot de nit, les víctimes als afores de la ciutat (Cal Gravat, carretera del Pont de Vilomara, riera de Rajadell...) on es cometeren la majoria dels assassinats. Al ser l’estiu, molta gent tenia les finestres obertes i a vegades es sentia, trencant el silenci de la nit, els crits de les víctimes quan se les enduien.

Diversos assassinats són paradigmàtics d’un dels aspectes més cínics de la repressió a la rereguarda republicana: quan algun Comitè reclamava o decidia el lliurament d’un pres, el responsable de Vigilància i Seguretat del Comitè de Manresa ordenava al director de la presó de la ciutat, Manuel Azuara,  que el pres quedés “a disposició del Comitè”. El director feia constar documentalment per escrit que el pres, oficialment, “quedava en llibertat”. Un cop fora de la presó, el podien portar a matar, ja fossin milicians del propi Comitè de Manresa o de comitès d’altres localitats.

Aquests foren els casos dels assassinats de mossèn Josep Puigbò (assassinat al terme de Callús) o d’un grup de ciutadans de Sant Vicenç de Castellet que foren morts als afores de Manresa, prop del pont de la riera de Rajadell.

  Un cop acabada la guerra, segueixen els assassinats. Es tracta de suprimir qualsevol individuo que pugui ser tingut com a "enemic del franquisme".

General Mola: ...“Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo (...) serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas".

 ..." Hay que sembrar el terror... dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros"...

 Qualsevol persona que hagués tingut relació amb partits polítics (no afins al règim), que es considerés catalanista, que hagués estat acusada pels seus veïns... hauria de passar pel sedàs franquista.

  Molts van ser afusellats, molts van anar a parar a camps de concentració, d'altres desapareixien per la nit...  La por va començar a envair tota la societat. Encara ara hi ha un munt de gent de qui no se sap pas què va passar. 

Miquel Vila i Villamayor , santiventí, va ser un dels qui va anar a parar a Ceuta, durant un any ingressat en un camp que, eufemísticament, el govern franquista anomenava "batallón disciplinario" 

El camp de la Bota

  ..."Bona part de les penes de mort es van executar a l’anomenat Camp de la Bota, als afores de Barcelona, on actualment hi ha l’espai que es va construir amb motiu del Fòrum de les Cultures. De les més de 3.000 persones que van ser executades a Catalunya un cop acabada la guerra, 1.717 ho van ser en aquest lloc. De fet, a l’inici de la guerra civil, el Camp de la Bota ja s’havia fet servir per tal d’afusellar militars sollevats l’any 1936. Després de la guerra, doncs, el govern franquista l’establí com a centre a Catalunya de la vessant més violenta de la seva política repressora..."

Entre els centenars d'afusellats del Bages, hi trobem:

PRAT ARTIGAS, JOAN

  ..."36 anys. Nascut a Sant Vicenç de Castellet i resident a Santpedor.

 Al finalitzar la guerra, s’amagà en una casa de pagès de Fonollosa. Denunciat, és detingut per una patrulla de la Falange i interrogat, a Manresa, per Francesc Gual, cap de la Guàrdia Urbana. Informes de l’alcaldia i la Falange local de Santpedor l’acusen d’haver estat membre del Comitè del poble i d’haver participat en el saqueig de l’església i en l’assassinat d’un vilatà.

Data inici sumaríssim d’urgència: 2 de març del 1939. Afusellat el 26 de maig del 1939"...

Comentari del professor d'universitat i antropòleg, Manuel Delgado, sobre el Camp de la Bota i l'homenatge als qui allí foren assassinats:

 www.elprat.cat

"El president Companys té un estadi per a ell sol, que tampoc li nego el valor, però no és injust que 1.700 afusellats es mereixin només una plaqueta mig amagada?"

  Al Camp de la Bota es va aixecar una gran llosa que va suportar el Fòrum de les cultures. Es va fer sobre un cementiri de més de 1.700 persones que varen ser afusellades allà mateix durant la postguerra espanyola, i s'ha aixeca't aquesta gran mola sense cap mena de memòria ni homenatge a les persones que allà van ser assassinades, i pitjor encara, menyspreant els vius, els familiars que varen patir aquella barbàrie, que ara queda en l'oblit.

  El monument que hi ha al recinte del Fòrum, més que un monument és una burla a la memòria i un menyspreu al Camp de la Bota. Vàrem fer una prova per veure quina repercussió tenia aquesta "placa" que apareix i desapareix, i ni tant sols els informadors del Fòrum sabien que existia. Sembla que al Camp de la Bota no hagi passat res mai, que no hi hagi viscut mai ningú. Això és inconcebible en qualsevol altre lloc. A Europa està ple de "records" a les històries d'ocupació nazi, de la resistència"....

2. LA VIDA AL POBLE

  Durant la guerra, Maresa va ser bombardejada. Aquí al poble, com que hi havia els dipòsits de màquines dels trens del Nord, la gent tenia molta por que pogués haver algun bombardeig. 

  Es van construir alguns refugis soterrats (que encara existeixen) i, quan la gent sentia les sirenes de les fàbriques, corrien a refugiar-s'hi.

  Altres veïns es refugiaven en algunes cases de Vallhonesta o del Clot del Tufau. També hi havia gent que anava a les barraques de vinya. La qüestió era marxar dels edificis del centre de la població.

  Al poble, durant els anys de la guerra, no es veien homes en lloc. Quasi tots havien estat reclutats en un o altre bàndol i uns pocs restaven amagats en soterranis la major part del temps per tal que no els trobessin.

  Va arribar gent d'Astúries i de Lleida buscant refugi al poble i els veïns els van allotjar en diferents domicilis particulars.

  Cap al final de la guerra, recorda la gent gran, que només es veien cares malaltisses i gent desnodrida. Els únics medicaments eren els pocs remeis casolans que es podien practicar i com a aliments, quatre productes de l'hort i unes quantes herbes feien el fet.

  Fins i tot hi ha qui recorda que algun gat, coloms... havien estat sacrificats per anar a parar a la cassola. 

  Clar que també hi havia qui va començar a practicar l'estraperlo i tenia el rebost ben ple.

  Els qui havien estat soldats republicans o militants de partits oposats al del règim van ser empaitats, empresonats a Manresa, Montjuïc... , alguns van ser portats a camps de treball i d'altres van ser empresonats.

  En acabar la guerra, al poble hi havia un grup de gent de caràcter marcadament franquista que feien les seves pròpies lleis. Es van prendre la justícia per la mà, van expropiar terres i vivendes, saquejaven els pocs béns que tenia la gent del poble....  Són records molt dolorosos per a totes les famílies del poble que ho van viure.

  El més greu és la por que es va crear. La gent va aprendre a viure en un estat d'angoixa constant. Va ser tanta la por que, encara ara, quan els demanes que expliquin les seves vivències es neguen en rodó per temor a les conseqüències. Per a aquestes famílies el malson no s'ha acabat perquè segueixen convivint amb les famílies dels seus agressors  És com si, en aquest sentit, el temps s'hagués aturat en el passat. Així doncs, la memòria de tots uns anys obscurs i de les seves víctimes, sembla ser, que romandrà oculta i sense fer-se justícia.

  Recorda en Jaume Rosell i Sendrós, en una entrevista que li va fer en Miquel Vila per a la revista "El Breny", la mort del seu pare.

 " L'Esquilet", el pare del Jaume, s'havia instal·lat al poble, amb la seva família, l'any 1.925, feia d'esquilador i per això era una persona ben coneguda. Explica el seu fill que "un dia, a causa d'antics ressentiments o odis personals i de la política del poble, van garrotejar-lo vilment, deixant-lo més mort que viu; després el portaren  a la presó de Manresa on hi romangué dos anys, fins que deprimit de sofriments i maltractaments, li sobrevingué una apoplexia a la mateixa presó, i el portaren a l'Hospital de Sant Andreu i morí a les poques hores."

  Actualment, encara que sembli estrany,  dels pocs santvicentins que van viure l'horror de la guerra i les seves conseqüències, la majoria es neguen a parlar del tema. Encara porten la por als ossos i m'han arribat a comentar que els seus relats els portarien conseqüències tot i els anys que han passat, perquè les famílies segueixen essent les mateixes.
  Així que adjunto un reportatge de la guerra que va escriure Miquel Vila i Villamayor:

  "Arran del 19 de juliol de 1.936, a Sant Vicenç de Castellet, com a la majoria de les poblacions catalanes, es creà el "Comitè Antifeixista" local, presidit per un ferroviari amb el renom de "Broto", que col·lapsà les prerrogatives de l'Ajuntament legalment constituït.

  Una de les bandes assassines que recorrien els pobles, instruïda per col·legues seus, assassinaren a Sant Vicenç 18 veïns als despoblats de la població. I heus ací, com a font d'informació, els veïns que foren víctimes de la barbàrie de la nostra Guerra Civil: Ramon Basomba, Rossend Prat, Ramon Muñoz, Simó Martí, Josep Pladellorens, Josep Cotonat, Marià Medina, Jaume Morell, Ramir Roca, Ramon Blanco, Àngel Garcia, Jaume Ribera, Gregori Vilagrasa, Francesc Cirera, Francesc Gimferrer, Josep Giró, Fèlix Corrons i Antoni Basomba.

  Alguns veïns, a causa de la politiqueta dels pobles, foren denunciats i portats a la presó Model de Barcelona, on romangueren algunes setmanes, entre els quals hi havia el botiguer Antoni Vall.

  Molts joves de Sant Vicenç s'incorporaren voluntàriament a les milícies, tot i que, dissortadament, alguns perderen la vida al camp de batalla.

  Es canvià el nom del poble, amb el nom de Castellet de Llobregat, com ho feren moltes poblacions de Catalunya amb nom de sant, de santa o d'origen religiós.

  A l'Ateneu ha va romandre "Socors Roig Internacional".

  El "Quadre escènic de l'Ateneu" a benefici del S.R.I representà l'obra "Un fill del poble" de A. Barbosa.

  A la casa Matarrodona s'instal·là el sindicat U.G.T.

  Fou profanada l'església parroquial i el santuari de Castellet.

  El col·legi de les Germanes Dominiques fou la seu de la C.N.T.

  Per l'església de Vallhonesta i per la capella de Sant Jaume també hi passà la "revolució", causant diverses atrocitats.

  Mentre romangué el "Comitè", per sortir del poble era necessari un salconduit.

  Les cases de les Vives i Simó Martí, entre d'altres , foren espoliades.

  Fou incautat el Servei d' Aigües Públiques i foren modificats els noms d'alguns carrers, però amb poc encert.

  Es construïren dos refugis, un tenia l'entrada on hi ha l'estàtua d'en Clavé i un altre, minirefugi, al final del carrer Gran.

  Els cinemes Rambla i Olímpia també foren col·lectivitzats. El cinema Olímpia passà a denominar-se Savoy

  Van descobrir-se uns veïns que anaven a cases de famílies d'ideologia dretana a cobrar "l'impost revolucionari".

  Quan començaven a escassejar les subsistències, proliferaren les cues als establiments.

  S'establí la "cartilla" de racionament.

  Les cases foren confiscades i els llogaters havien d'anar a pagar el lloguer a l'Ajuntament. Va tolerar-se que els propis propietaris fossin exclosos d'abonar el lloguer del seu estatge.

  Entrat l'any 1.937, "l'estraperlo"  fou el plat fort i alguns "estraperlistes" es "forraren" de diner. En haver-hi, aleshores, el dipòsit de màquines del ferrocarril del Nord a Sant Vicenç, va fer que es portés d'amagat molt gènere de les comarques lleidatanes.

  Els veïns de Terrassa i Sabadell, com una corrua, venien a proveir a Sant Vicenç, de manera que ja anomenaven el nostre poble "El rebost de Sant Vicenç". Amb monedes de plata trobaves pa,oli, llegums... alguns venedors no acceptaven els bitllets "rojos" només els de "sèrie" que Franco deia que foren els bons. S'utilitzava bastant l'intercanvi de gèneres.

  L'església fou transformada en magatzem del "Sindicat Agrícola" i el Centre de Dretes es convertí en la seu del POUM.

  Cal fer esment de la labor esmerçada, en aquells moments, pel mestre nacional J. Vigatà, en pro de la causa republicana a Catalunya.

  A mitjan 1.937, extingit el "Comitè Antifeixista", fou restablerta l'autoritat municipal.

  En crear-se "l'Ejèrcit Regular" fou imposada la disciplina militar i, amb el servei militar obligatori, van ser cridades algunes lleves.

  Els homes. a causa de la mancança el tabac, fumaven fulles seques d'arbust o gingebre.

  Les famílies, si tenien algun malalt, havien de recórrer a remeis casolans, puix que a les farmàcies no hi havia ni tan sols una aspirina.

  Alguns, per a alimentar-se, havien de recórrer a restes hortícoles i a herbes comestibles. Van desaparèixer molts gats que foren "condimentats a la vinagreta".

  A Sant Vicen´de Castellet va formar-se la "Centúria Valbuena" alguns santvicentins de la qual van deixar la vida al front d'Aragó.

  Molts refugiats d'Astúries i Lleida ocuparen algunes cases deshabitades i cases particulars.

  Durant la guerra, en constatar que els veïns de la Colònia Serramalera i Boades obtenien la "cartilla" de racionament a Sant Vicenç (com així, des d'antic, els enterraments, serveis mèdics, escola, correu...), "oficialment" va optar-se que, si la República guanyava la guerra, Sant Vicenç sol·licitaria l'annexió dels esmentats territoris.

  El 22 d'abril de 1.937, essent alcalde el senyor Josep Llerins, es posaren en circulació, a falta de moneda fraccionària, com en la majoria de localitats catalanes, bitllets de 5 cts., de 10 cts., de 0,25 cts. i d'1 pesseta.

  Sense mirament de cap mena s'aterrà la Casa Feudal Santvicentina, del segle XI o XII.

  Es col·loca de nou la campana del rellotge del campanar, era una campana de l'església de Vallhonesta, que fou salvada de la "revolució"...

  ... A finals de la guerra, uns incontrolats, en la seva fugida, assassinaren en ple bosc als Macià, pare i fill, i als joves Casasampere i Bayà...

  ... El dia 28 de gener de 1.939 la plaça de l'Ajuntament fou batejada amb el nom de "plaza de los Mártires" i el carrer Francesc Macià fou denomint "calle del Caudillo". Al amteix temps es restituí el nom del poble.

  E dia 29 s'havia de celebrar a la "plaza de los Mártires" en acció de gràcies, una missa de campanya, oficiada pel capellà castrense i que resultà un fracàs per la pluja.

  Provisionalment, es constituí una Comissió Gestora que assumí les funcions d'un ajuntament "de facto".

  El maig d'aquell any, pren possessió de la parròquia santvicentina, el Rd. Joan Orriols i Forment, llavors Regent...

  ...Algunes famílies, amb monedes de plata, anaven a peu a Manresa a comprar als "moros" que seguien la tropa llaunes de sardines, arròs, xocolata, bacallà, llet condensada, entre d'altres comestibles.

  Eren retornades o "perdudes" les cartes amb l'adreça escrita en català.

  El col·legi de les Germanes Dominiques, provisionalment, fou adoptat per l'església parroquial.

  Una cinquantena de joves santvicentins, jo m'hi trobava, compresos en les lleves mobilitzades per Franco, fórem utilitzats per a realitzar afers "socials": escombrar els carrers, recollir les escombraries, netejar l'església i la rectoria, desembarassar els habitatges dels santvicentins que malauradament van haver d'exiliar-se: Dr. Muñoz, Cadevall, Sallés, Besora, Bosch, Nebot, Valbuena i tots els mobles recollits anaren a parar al salò de ball de l'Ateneu. On anà a parar aquell arsenal de mobles?

  Així també fórem ocupats en la construcció d'un pont de fusta, a la "platja de la fabriqueta", amb el material que deixaren els pontoners...

  Entre els esmentats joves, que recordi, alguns actualment difunts, hi figuràvem en el grup de "mobilitzats" fins a nova ordre: Moisès Bernadas, Lluís Prenyanosa, Àngel Jansana, Ramon Amorós, Josep Solà, Francesc Plans, Josep Vilanova, Josep Parés, Francesc Corominas i el que subscriu, entre molts d'altres.

  Un piquet de soldats comandat per un tinent sense judici de cap mena, va passar per es armes el factor dels FFCC, a la porta del cementiri, i jo, com a "mobilitzat" vaig haver de dur les seves pertinences (rellotge, cartera, clauer...) a la seva muller.

  A la cas Nogueres s'instal·la "Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S." i "El auxilio Social". La casa Cuna foula caserna del "Frente de Juventudes", i en el carrer Llobregat, número 9, 1a, hi radicà el "Sindicato C.N.S.". La "sección Femenina" no comptà mai amb un domicili estable.

  Tots els noms dels carrers van ser escrits en llengua castellana, canviant-se alguns noms per altres de grats al franquisme.

  Als registres Civil i Eclesiàstic no foren admesos els noms que no fossin de signe religiós, ni els noms catalans o estrangers.

  L'Ateneu fou convertit en "Casino Nacional".

  Els noms dels comerços van haver de ser escrits en la llengua "oficial".

  En les "cel·lulars" de la Casa Consistorial, existent aleshores, van romandre reclosos un bon nombre de santvicentins: el senyor Jaume  Besora (sastre) i el senyor Benet Rodríguez , factor dels Ferrocarrils de Nord  (que foren executats al Camp de la Bota. Barcelona); l'Esquilet que morí a l'hospital de Sant  Andreu, de Manresa, d'un fart de garrotades, veïns i veïnes dels poble, rabassaires, veïns amb càrrecs sindicals i polítics, santvicentins denunciats... i, a contracor, nosaltres havíem de fer-hi guàrdia.

  Foren cridats a "Falange" els veïns casats civilment i els pares que no havien batejat els seus fills en el règim anterior.

  S'obligà la Coral l'Estrella a cantar les caramelles en castellà.

  El dia 1 d'abril del 1.939, el Dictador anuncià oficialment el "victoriós" final de la guerra.

  L'any 1.940, 10 joves santvicentins, per "desafectos" van ser destinats a distints Batallons de Treballadors (o Disciplinaris) de la península i els meus amics, ara difunts, Marcelí Espinal i Isidre Prenyanosa, juntament amb el qui subscriu, vam ser destinats dos anys al "32 Batallón de Trabajadores" al Marroc, amn els viatges i manutenció "sufragats" pel "generalísimo" Franco.

  En tornar-se a celebrar el tradicional Aplec de Vallhonesta, el primer de maig, hagué de traslladar-se a la data de Sant Pere, sant titular de l'església, ja que dita data era considerada una festa "roja". "

Miquel Vila i Villamayor    

3. ELS PONTONERS

.

   Els pontoners eren els enginyers militars que s'encarregaven d'aixecar ponts allà on calgués, segons les necessitats de la guerra.

  Molts xofers, mecànics i paletes de Sant Vicenç que o bé havien estat cridats a files o bé havien de ser cridats per les seves lleves van optar per enrolar-se al Batalló de Pontoners. El metge del poble, el doctor Gabriel Jané i Cornet, també s'hi va enrolar.

  Feien pràctiques als rius Segre i Ebre quan encara la guerra no havia arribat a aquelles aigües.

  Mentre esperaven la seva destinació es van habilitar espais al poble per a ells.

La 1a companyia tenia com a dormitori l'església.

La 2a companyia, la fàbrica de Cal Soler.

La 3a companyia , el cinema Savoy.

I encara es va haver d'habilitar un altre emplaçament per a allotjar, amb el temps, una 4a companyia.

  Primerament es va construir una cuina al cobert de la desapareguda casa Vacarissà (a la plaça Clavé), però posteriorment va ser traslladada a d'altres indrets del poble.

  Allí es feia el repartiment del ranxo per als pontoners, però hi havia tanta gana que sovint hi trobaves dones i criatures, amb un plat a la mà, esperant les sobralles de la caldera. Fins i tot alguns dels pontoners repartien la seva ració amb ells.

  A principis de juliol de 1.938 va arribar per ràdio l'anunci de l'estat crític de les forces republicanes a la batalla de l'Ebre. Així que tots els homes es van començar a preparar per a ser cridats a files.

  A la mitja nit es va sentir la Corneta d'Ordres tocant a generals. El Batalló es va reunir a la plaça Clavé, on tenien la Comandància, cadascú amb la seva manta i el seu sarró. Després d'un parlament del comandant enginyer, els homes es van dirigir cap als camions que els esperaven a la carretera (actual carrer Secretari Canal) per a partir cap a l'Ebre.

  A causa de la seva precipitada marxa, moltes de les fustes i materials diversos per a la construcció dels ponts van restar abandonats a la nostra població.

El Batalló havia restat al poble durant 6 mesos. A l'hora de l'acomiadament, a part del dolor de veure partir els familiars i amics cap al front, moltes famílies van ser conscients que es quedaven sense el poc aliment amb què, fins llavors, havien comptat.

  La major part dels pontoners, arribats de tot Catalunya van ser destinats a la zona de l'Ebre compresa entre Amposta i Mequinensa.

  La batalla de l'Ebre es va desenvolupar entre el 25 de juliol i el 27 de setembre del 1.938. Va ser un dels combats més durs de tota la guerra civil.

  Sota el foc dels avions franquistes, els pontoners havien de mantenir ponts oberts, construir barcasses i passarel·les per a facilitar primer el pas de les tropes a primera línia de foc i, a partir del mes d'agost, la retirada dels soldats ferits, de la infanteria i de molts republicans que s'havien vist forçats a la retirada.

  Molts dels pontoners van morir, d'altres van quedar malferits i d'altres van ser fets presoners per les tropes franquistes.

  Segons Andreu Caralt, en un article seu publicat al Diari de Tarragona el 24 de juny de 1.912, sota la pista esportiva del Club Nàutic de Móra d'Ebre (antic hort de Cardoneta), s'hi amaga la fossa comuna dels soldats de la Batalla de l'Ebre, tot i que encara mai no s'hi ha trobat cap resta humana. També hi ha la teoria que molts dels cossos van ser exhumats per a engrossir el nombre de morts del Valle de los Caídos i aconseguir així que hi donessin els permisos necessaris per a convertir-lo en mausoleu.  D'altres historiadors apunten a què els cossos van ser traslladats per les tropes franquistes a indrets encara desconeguts.

4. CONFISCACIONS

  Aquests documents són un llistat de les confiscacions de propietats que es van fer al poble 

durant la guerra civil que en Jordi Trillo ha trobat remenant per l'ANC.

  Hi ha fins a 213 documents similars, alguns de difícil lectura. Si es volen consultar o ampliar

 la informació, es pot trobar a 

http://extranet.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia/fitxaImatge.do?cerca

Aquests documents daten del 18 de setembre de 1.936 redactats pel comitè d'apropiacions, que és una secció 

del comitè antifeixista i signats per l'alcalde Josep Bosch. Justificant de rebut datat el 20 d'octubre de 1.936  

Transcripció de les dades bàsiques 

llocs, finalitat (si hi consta)                                                      propietaris

Servei d'Abastiment d'Aigües   . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  S.A. Aguas de San Vicente de Castellet

       (per a millorar el vergonyós servei)

Església parroquial

Ermita de Castellet i les dependències i terres annexes . . . . . .  Municipi de Castellbell

Fàbrica de Sant Jaume, salt d'aigua i terrenys . . . . . . . . . . . . . Jaume Marcet i Sanmartí 

        (produir energia per a l'enllumenat públic i particular del poble)

Casa Matarrodona  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  hereus de Martí Matarrodona

        (escola i dependències per als mestres)

Cal Castaño  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   hereus de Manel Pladellorens

        (enderrocament per a ampliar el passeig de Galán)

Casa de camp i terrenys del Soler  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  hereus de Manel March i Solernou

        (conreus per als obrers sense feina)

Casa n. 9 i 11 del c/ Dr. Trias i terrenys del contorn  . . . . . . . .  Rosa Gros i Viladoms

        ( grup escolar)

Edifici i terres del "Ciment" a Les Roques Altes  . . . . . . . . . . .  Josep Calsina i Gros

        (esbarjo i cultura)

La vinya del "Cistellet" Les Roques Altes  . . . . . . . . . . . . . . . . Francesc Ginferrer i Batllina

         (esbarjo públic)

Confiscació i anul·lació 2000 accions de l'Ateneu ( a 25 ptes/una)  "elements reaccionaris de la població"

        (facilitar la marxa política i social de l' entitat l' Ateneu)

20.000 m2 de la casa Matas S. (plana del cementiri) . . . . . . . .  Indústria Matas

       (cobrar danys i perjudicis pendents amb l'ajuntament de Sant Vicenç)

  

5. EL PONT DE SANT VICENÇ

  El pont sobre el riu Llobregat, que tants esforços havia costat, va ser inaugurat l'any 1.923. 

  Des de llavors es va convertir en la millor via d'entrada al poble. Per això, en acabar la guerra civil i en la seva retirada, els soldats republicans van voler fer una última actuació per a dificultar l'entrada de les tropes franquistes al poble: van dinamitar el pont.

  Amb paraules de Miquel Vila i Villamayor:

  " I fou a dos quarts d'11 del matí, del dia 26 de gener de 1.939, a les darreries de la guerra, quan una partida de les forces de xoc de l'Exèrcit Republicà, en la seva retirada, mitjançant una gran quantitat de dinamita, volaren el pont, deixant-lo totalment destruït. Tot seguit una gernació de veïns corregué a veure aquell desastre i àdhuc va haver alguna persona d'edat a qui li caigueren les llàgrimes."

  Com que hi havia tanta por als bombardejos, el primer que va pensar la gent del poble, en sentir la gran explosió, és que havien llançat una bomba. Per això, en un moment, els carrers es van omplir de dones, canalla i gent gran que, aterrats, pretenien arribar el més ràpid possible cap als refugis.

   L'explosió del pont va dificultar una fàcil entrada al poble, però el fort espetec i el moviment del terra va causa greus desperfectes a tots els edificis propers, ja sigui per la trencadissa de vidres, com per les esquerdes.

6. L'ENTRADA DE LES FORCES FRANQUISTES

Però tot i no existir el pont, el 27 de gener, les forces franquistes juntament amb una columna de la guàrdia d'àrabs de Franco van entrar pel pont de ferro dels Catalans i van ocupar el poble. L'avantguarda d'aquestes tropes van arribar a cavall pel riu i els vehicles per la nova carretera (que encara s'estava construint) que arribava des del Pont de Vilomara.

  Un bon nombre de famílies del poble hagueren d'exiliar-se a corre-cuita, deixant les vivendes amb totes les seves pertinences a l'interior, cosa que van aprofitar els "jerarques del Movimiento" (com diu en Miquel Vila) per a apropiar-se de tots aquests béns.

  L'any 1.938 s'havia instal·lat al poble un Batalló de Pontoners de l'Exèrcit Republicà. Com que van haver de marxar amb urgència per tal d'auxiliar les forces que lluitaven a la batalla de l'Ebre, van deixar al poble una gran quantitat de material.

  Les forces franquistes van agafar els mossos de les lleves que romanien al poble i, amb tot aquest material, els van fer construir un pont provisional davant la fàbrica Armengol (la fabriqueta). Però poc va durar el pont ja que, pocs dies després de finalitzar l'obra, una riuada se'l va endur.

  Eduard Peña, director en cap d'Obres Públiques i autor del projecte de l'anterior pont, va fer servir les seves influències per a rebre el permís de construcció del pont molt abans del que estava previst.

  Un grup de presoners de guerra, els "rojos" com se'ls anomenava, van ser els encarregats de recollir la runa de l'antic pont per a aprofitar-la en la nova construcció i un batalló de sapadors va començar la feina.

  Cal fer esment al tracte inhumà que van rebre aquests homes durant tot aquest procés que va durar 3 llargs anys.

  No es va fer cap inauguració, com la del primer cop. Només un parlament a la plaça de la Constitució, que les noves autoritats havien batejat amb el nom de Plaza de los Mártires. I, evidentment, es va acabar el discurs d'enaltiment a "la gran cruzada nacional" cantant el "Cara al sol" i amb crits de "Arriba España" i "Viva Franco".

  

7. ALTRES

a.- Incident a l'Estació dels trens del Nord de Sant Vicenç de Castellet.

  Al llibre de Francesc Badia "Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (1.936 - 1.939)" l'autor ens explica la història ben poc coneguda dels camps que es van construir a partir de 1.936 per a recloure els "incontrolats".  

  El govern en va decretar la seva aparició amb l'excusa de poder controlar gent que consideraven posava en perill la unitat per a lluitar contra la insurrecció franquista. Militants i activistes anarquistes, del P.O.U.M.  i d'altres membres de grups extremistes anaven a parar a aquesta mena de camps.

  Qui s'encarregava de les detencions era el SIM (servicio de investigación militar).  Amb el temps aquest servei es va anar independitzant del govern i actuant per via pròpia. En essència eren unes miícies antifeixistes, però tohom podia acabar passant pel seu sedàs. Qualsevol rumor, denúncia... era suficient per a detenir i recloure persones. Molta gent va ser tancada injustament i les condicions i tractes dels camps eren molt cruels.

  Tot i que a l'Estat espanyol es van començar a obrir els camps a partir de 1.936 ( el primer fou a Totana, Múrcia) a Catalunya no es van instaurar fins l'any 1.938. 

  La Generalitat tenia les competències de justícia i va elaborar un sistema penitenciari humà i coherent que fou encomiat en la seva època, però el govern central va desplaçar la seva seu de justícia de València a Barcelona i les coses van prendre un caire molt diferent.

 Val a dir que en alguns indrets, sobretot propers a petits pobles, els mateixos veïns ajudaven els presos a fugir d'aquella situació inhumana i van haver de tancar els camps.

  Al seu llibre, Francesc Badia comenta un incident del tren que, sortint de Barcelona, duia els presoners fins al camp de treball de Cervera:

  "...A l'estació del Nord i sota una estricta vigilància els presos foren encabits en un tren, amb vagons de passatgers, que ja estava estacionat. Les ordres eren estrictes, ningú podia baixar per cap causa, ningú no podia guaitar per les finestres dels vagons.

A les vuit en punt el tren arrencà en direcció a Manresa, circulava amb molta lentitud i parava gairebé en totes les estacions, moments en els quals els guàrdies baixaven ràpidament a l'andana vigilant que ningú no s'escapés. En una d'aquestes parades, a l'estació de Sant Vicenç de Castellet, ocorregué el primer incident greu. Un dels viatgers, contravenint les ordres, tragué el cap per la finestra, sembla per dir paraules afalagadores a una noia, i un dels vigilants en observar-lo li disparà des de l'andana un tret que ferí a l'espatlla el pres i matà un altres detingut, Valentí Vila i Anet, de 16 anys d'edat i veí d'Aiguafreda. El cadàver fou deixat a l'andana de l'estació següent que era la de Manresa..."

b.- Relació de morts santvicentins durant la guerra que podem trobar a la xarxa

A http://www.memoria.cat/morts/sites/memoria.cat.morts/files/front_0.pdf  podem trobar una relació de morts de la guerra civil, entre els que apareixen:

Cognoms i nom	Professió	Edat	Lleva	Front	Lloc de naixement	Lloc de la mort/ desaparició o registre civil on figura	Data de la mort
SUBIRANA PUIGDELLÍVOL, JOAN	DEPENDENT	33		R	SANT VICENÇ DE CASTELLET	TARRAGONA	4-11-1938 Mort en acció de guerra
SUBIRANA PUIGDELLÍVOL, MAURICI	PALETA	20	39		SANT VICENÇ DE CASTELLET	MONT-ROIG DE TASTAVINS (TEROL)	1-4-1938 Mort en acció de guerra
VILANOVA BELLMUNT, EUDALD	TEIXIDOR	21	36	R	SANT VICENÇ DE CASTELLET	TARDIENTA (OSCA)	15-12-1936 Mort al front de guerra
VILANOVA BELLMUNT, MAURICI			34	R	SANT VICENÇ DE CASTELLET		Mort al front de guerra
VILANOVA, RAMON					SANT VICENÇ DE CASTELLET		Desaparegut
VILARÓ CATLLÀ, FRANCESC	IMPRESSOR	25	36		SANT VICENÇ DE CASTELLET		Explosius del pont nou.
VILARRASA SOLÉ, JAUME	PALETA	25	36	R	SANT VICENÇ DE CASTELLET	CORBERA D'EBRE	Guerra
VILASECA, ÀNGEL					SANT VICENÇ DE CASTELLET		Mort en acció de guerra
					SANT VICENÇ DE CASTELLET
					SANT VICENÇ DE CASTELLET
					SANT VICENÇ DE CASTELLET

c.- L'explosió controlada de tres granades de la Guerra Civil provoca un incendi a Sant Vicenç. (Informatius de TV3 )

29/07/2005 - 08.08h.

Un incendi forestal ha calcinat dues hectàrees a Sant Vicenç de Castellet, al Bages. L'origen d'aquest foc, ara ja controlat, ha estat un accident fortuït després que una unitat dels Tedax ha fet esclatar tres granades de la Guerra Civil que s'havien trobat fa uns quants dies a Manresa i al Pirineu. L'explosió controlada s'ha fet en una pedrera dins d'un forat de 50 centímetres, però una guspira ha caigut sobre uns matolls uns 150 metres enllà. En l'incendi hi han treballat 21 mitjans terrestres i 6 mitjans aeris. Es dóna la circumstància que la zona cremada es va repoblar el 1985.